Traïdors

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora....

Antonio Machado.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Zíngars a Estrasburg

Salvador Sostres  -  Diari de Girona16.01.2020 | 00:28

Aquesta gran família zíngara que és l'independentisme va fer dilluns un autèntic paper d'estrassa a Estrasburg. Em va fer molta vergonya ser català entre aquella insigne col·lecció de nul·litats desplegada per a un esdeveniment que només comptava per a ells, mentre aquells a qui pretenien impressionar no és que no els miressin, és que simplement no els veien.

Més enllà del ridícul, que va ser notori, i estalviable, les demencials escenes de dilluns al Parlament Europeu expliquen la mala relació que l'independentisme té amb la realitat i la seva històrica incapacitat per entendre la mesura de la seva insignificança. La provinciana demostració no causà cap efecte i només subratllà l'estridència cantonal d'una gent que no entén què és un Estat, ni què és Europa, ni com funciona el món.

Quan perds la mesura perds alguna cosa més que el temps i molts diners. Perds credibilitat, perds dignitat, perds el teu lloc a la Història. Costa molt guanyar-se el respecte dels països importants. I costa molt més encara –molts anys de portar-te bé, per compensar– que aquests països se't tornin a prendre seriosament quan ja t'han rebaixat a la consideració de pallasso, que és la consideració que ara mateix mereixem els catalans per culpa dels nostres nefastos dirigents –i d'una massa ignorant i xarona, que no perd cap oportunitat de perdre una oportunitat.

Els mitjans de comunicació desplaçats o desplegats per a l'ocasió semblaven una banda d'agents soviètics de l'Stassi, amb l'agreujant que si aquells sabien que feien una feina, i la feien per por de perdre la vida, els nostres eren igualment la viva expressió del sectarisme i de la propaganda, però a més a més sense adonar-se de l'insult que suposaven a qualsevol idea de periodisme lliure i a la seva pròpia decència –si és que en tenen alguna.

Catalunya és un problema espanyol i com més insisteix a ser un problema se situa més lluny de qualsevol solució imaginable. El com pitjor, millor, és una consigna provinciana. Una altra cosa és que després hi hagi tecnicismes jurídics, jutges presumits, fondàries de la burocràcia o d'altres tares semblants que puguin regalar victòries parcials a alguns dels afectats per les conseqüències dels seus actes. Però l'independentisme és vist a Europa com una amenaça, i en tot cas una amenaça que Espanya ha de resoldre, perquè encara que l'independentisme els semblés meravellós, respectarien l'Estat espanyol i la seva sobirania per resoldre els seus conflictes.

Anar pel món fent el pagès és sempre una mala idea, i si el públic independentista no se n'adona, i no és capaç d'entendre la misèria i la presa de pèl que hi ha en tots aquests actes, està condemant que el segueixin enganyant de la manera més humiliant i barroera. L'independentisme va semblar dilluns la família gitana que van tots a l'hospital quan neix una criatura i hi ha gitanos a tots els passadissos i tots són tiets però ningú –ni ells mateixos– no acaben de saber ben bé de qui. El desplegament de dilluns, cinc autocars i 39 càrrecs polítics arribats de Barcelona –els càrrecs hi acudiren en avió i pagant nosaltres–, fou de tenir molt poca feina i un pobríssim sentit de l'estètica (de l'ètica, a aquestes alçades, val més ni fer-ne esment).

Que Puigdemont pretengués mostrar una pancarta amb el lema de «Free Junqueras» fou una altra demostració de limitació cantonal, de venedor ambulant de fuets de baixa estofa, de fill ruc de ric que el porten a la pública perquè, total, no hi ha res a fer, i val més no llençar els diners. Un uixer li va haver de dir que no se li acudís mostrar-la quan el president de la Cambra digués el seu nom, cosa que no va fer. Però a banda de camperola, la seva pancarta era profundament cínica, perquè si avui Junqueras és a la presó és perquè ell el va trair, fugant-se d'amagat dels seus propis companys de Govern, deixant-los materialment a l'estacada, i condemnant-los a la presó preventiva pel risc de fuga que ell mateix encarna.

Entre zíngar i cínic, entre camperol i rebentaire, Puigdemont continua en la seva fugida cap enlloc, caminant en cercles i al centre només hi és ell i la vida que se li escapa. Entre idiotitzada i amuntegada, la massa processista demana a crits ser escarnida de la manera més cruel i despietada. En aquesta derrota col·lectiva tothom hi té un rol determinat i tots plegats el de fer veure que han guanyat perquè fa tant de temps que no la freqüenten, que no sabrien què fer-ne, de la realitat.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Uf, quant temps....

Doldrà, presumiblement, això de Machado allà.
Dol aquí, això d'aquest tros d´ase d´en Sostres, (posats a faltar...).
Quedeu-vos-el, mireu, i repudieu-nos als catalans com vàreu fer amb el poble saharahui.
Us estalviareu el ridícul per a quan Europa suggereixi el temut referèndum.
El conte de la unitat de l'estat ja no cola, patètiques garses, (urracas).